[ezcol_1third]
[/ezcol_1third] [ezcol_2third_end]‘Temps blancs, espais pausats’
Pepa L. Poquet presenta la mostra ‘Temps blancs, espais pausats’ a la galeria Cànem de Castelló. La mostra, que recull part del treballs que la nostra companya va mostrar al MUA d’Alacant estiu passat, podrà visitar-se fins el 23 de desembre.
Temps blancs, espais pausats, és una instal·lació multimèdia que parteix com a referent específic, del propi concepte d’el·lipsi en la seua accepció cinematogràfica, del qual es val per a, a través de distints mitjans i mecanismes –projeccions digitalitzades de pel·lícules analògiques en formats S-8 i 16mm, fotografies i diversos objectes–, presentar una cadena de significants i suggeriments.
Radicada en el punt de ruptura entre dos plans, l’el·lipsi és una “simplificació” en el sentit d’un bot temporal i/o espacial que oculta una part, un “fragment”. És precisament en eixa part “absent”, en eixa terra de ningú, on s’ubica el desenrotllament d’este projecte, amb la pretensió de construir un nou discurs a partir dels elements explícits posats en escena o per mitjà dels simples mecanismes de suggeriment.
És en la necessitat d’expressar la realitat en termes no realistes, deixant el significat obert i indeterminat, on es recolza Pepa L. Poquet per al seu projecte.
Baudelaire, l’autor que inicia la modernitat en termes no realistes, assenyala un horitzó que porta un vers des de la llunyania, de l’ahir. La funció del llenguatge seria no reduir l’espessora de la llunyania, la riquesa de les seues variants, la profunditat del seu temps i el seu espai. Esta ens acosta el record de coses distants en el temps i en l’espai.
Hui la llunyania és domèstica, producte de la tecnologia. Tot lo llunyà en el temps i en l’espai ho tenim ací i ara, a l’instant. Banalitzat.
Esta traça poètica és la que marca Pepa L. Poquet amb els seus “nuaré” (Puig de Randa) i amb el tractament de la imatge, el color, el “found-footage”, el silenci, el so (365” de pel·lícula. Positiu-negatiu). És d’esta manera que la seua versió poètica de la modernitat ens permet veure la llunyania de l’ahir.
Únicament a través de la poesia ens podem acostar al que està exclòs, a lo que está absent. Finalment, amb esta transgressió poètica, ens trobem amb una dimensió mes humana o senzillament humana.
En això estem i açò reivindiquem.
Pilar Beltrán. UPV.
[/ezcol_2third_end]